El 6 de novembre de 1929 es va disputar la primera etapa de la ronda valenciana sota el nom de Volta a Llevant amb eixida a València i arribada a Vila-real de 180 quilòmetres. El valencià Salvador Cardona es va adjudicar la victòria i va repetir èxit l’endemà en l’etapa més llarga d’aquella edició pionera que transcorria entre Vila-real i Algemesí al llarg de 206 quilòmetres. Líder des del primer dia i fins al final, Cardona, que havia sigut quart en l’edició del Tour de 1927, es va emportar la victòria en la General i en la quarta i última etapa, que va transcórrer entre Alacant i València. El podi el van completar Valeriano Riera i Juan Mateu. A l’any següent, un altre nom mític del ciclisme espanyol de l’època, Mariano Cañardo, va exercir de gran dominador d’una prova que va avançar dates i va passar a disputar-se entre el 5 i el 12 d’octubre amb sis etapes, dues més que en la primera edició. Cañardo va véncer en tres d’elles i va ser líder des del primer dia i fins al final. La Volta va arrancar amb una etapa entre València i Alacant i va concloure amb la disputada entre Vinaròs i València.

En temps de la 2a República, la Volta va tornar al mes de novembre però va créixer en nombre d’etapes fins a arribar un total de huit. Cañardo va véncer en les tres últimes de manera consecutiva però la victòria final va ser per al basc Federico Ezquerra que també es va apuntar el triomf en altres tres etapes i que igual que els altres guanyadors anteriors va ser líder tots els dies. La tradició es va mantindre i la prova va començar i va acabar a València. En l’edició de 1932 l’organització va avançar les dates fins al mes de setembre i per primera vegada es va viure una carrera amb canvi de líder, Ricardo Montero li va arrabassar el mallot a Mariano Cañardo en la tercera etapa qui al seu torn li ho havia llevat a Montero el dia anterior. Al final el triomf va ser per a l’avilés Montero. En 1933 la Volta va repetir dates i es va disputar entre el 16 i el 24 de setembre i es van córrer nou etapes amb un dominador clar: el valencià de Senyera Antonio Escuriet que només va véncer en una etapa però que va ser líder des de la segona fins a l’última. En el palmarés de victòries per etapes d’aquell any apareixen els noms de Cardona, Cañardo i Ezquerra, anteriors guanyadors de la Volta. En 1934 la prova passa a denominar-se Tornada a la Regió Valenciana i es redueix a quatre etapes amb triomf final per a Federico Ezquerra que va véncer a més en dos d’elles: la primera i l’última.

La Volta va deixar de celebrar-se durant 6 anys que van coincidir amb els previs a la Guerra Civil i als quals va durar la contesa. El 5 de setembre de 1940 les bicicletes van tornar a rodar per les nostres carreteres amb la disputa de l’etapa València-Alacant de 183 quilòmetres amb triomf de Federico Ezquerra que va ser líder de principi a fi en una prova que va viure la seua primer contrarellotge individual de 66 quilòmetres entre Castelló i València. No es va celebrar la prova en 1941 però sí en 1942 amb triomf èpic de Julián Berrendero que es va imposar el primer dia amb un recorregut de 238 quilòmetres entre València i Alcoi i també en la general d’una edició que va comptar amb quatre etapes. La prova es consolida en els difícils anys quaranta mantenint la denominació de tornada a la Regió Valenciana amb un ball de dates constant. En 1943 es disputa entre el 27 de juliol i l’1 d’agost amb triomf final per a Antonio Andrés Sancho. A l’any següent el triomf final és per a Antonio Martín en una Volta celebrada a l’octubre i que estrena en l’etapa final la novetat de dos sectors entre Ayora i Requena i entre Requena i València.

En la segona meitat de la dècada dels quaranta apareixen els noms de Joaquín Olmos, Delio Rodríguez, Bernardo Ruiz i Emilio Rodríguez com els principals dominadors d’una prova que se situa el mes d’octubre i que tornarà a patir una interrupció després de l’edició de 1949 en la qual es va imposar amb enorme autoritat Joaquín Filba, guanyador de quatre etapes i líder durant els sis dies que va durar la competició. Cinc anys després, en 1954, torna a disputar-se sota el nom original de tornada a Llevant, entre el 29 de setembre i el 3 d’octubre amb triomf final per a un ciclista de la terra: Salvador Botella. A l’any següent la prova es desplaça al mes de maig i inclou el traçat més llarg de la seua història amb 10 etapes i una singularitat afegida en traspassar els límits geogràfics de la Comunitat Valenciana i arribar a poblacions com Cartagena, Múrcia o Albacete si bé la ciutat departamental ja havia acollit un parell d’etapes en 1933. El vencedor és el català Francisco Masip a qui succeeix un any després el saguntí René Marigil d’una carrera que es va situar a principis del mes de març i que va incloure, per primera vegada, una etapa final amb circuit urbà a València en els dies previs a les falles. Un any després, es trenca un costum respectat llavors i la *Volta part d’Algemesí i no de València que es converteix en meta. Un altre il·lustre referent del ciclisme espanyol, l’oriolà Bernardo Ruiz, s’emporta la victòria final d’una edició molt competida en la qual va haver-hi sis líders diferents en nou dies.

En 1958 es produeixen dos fets rellevants: la Volta a Llevant parteix de Madrid amb una etapa inicial sobre un circuit urbà i per primera vegada es produeixen triomfs de ciclistes estrangers. Els belgues arrasen en aquella edició amb triomf final per al mític Rik Van Looy que va guanyar la primera i l’última etapa, totes dues urbanes a Madrid i València, a més d’imposar-se en la tercera. També vencen altres ciclistes belgues en altres quatre etapes i l’equip representatiu de Bèlgica guanya la primera contrarellotge per equips de la història d’aquesta ronda en una etapa disputada a Albacete. Els anys cinquanta s’acomiaden amb un altre triomf en la general de Van Looy. En 1960 els espanyols tornen a dominar la prova amb la victòria de Fernando Manzaneque i el Faema va passar als anals per ser la primera esquadra comercial que va véncer en una crono per equips d’una edició que va arrancar com va acabar amb una etapa sobre un circuit urbà a València. Salvador Botella torna a guanyar un any després a qui succeeix Manzaneque en el 62 en una edició que va arrancar amb una espectacular contrarellotge per equips disputada en el velòdrom de Nules, població de gran afició a l’esport de la bicicleta.

El ciclisme espanyol domina la prova amb els triomfs consecutius dels principals referents de l’època com Martín Colemenarejo, Gómez del Moral, Pérez Francés i l’ídol valencià Angelino Soler que continua sent, hui dia, el guanyador més jove de la Volta a Espanya després de conquistar-la en 1960. Mariano Díaz tanca el cicle de triomfs hispans en 1968 ja que un any després es produeix un fet singular en acabar quatre corredors igualats en la general amb el mateix temps. La victòria li l’adjudica Eddy Merckx que venç en tres etapes consecutives i en el podi li acompanyen amb el mateix temps López Rodríguez, Gabriel Mascaró i Jaime Fullana. Una altra curiositat d’aquella última edició de la dècada és que la prova va començar a Elx i va concloure a Vila-real. La ciutat de València només va ser eixida en la cinquena etapa amb arribada a Benicàssim.

En els anys 70, la Volta s’acomoda en el calendari entre febrer i març mentre continuen dominant el palmarés els ciclistes espanyols com Ventura Díaz, López Rodríguez, Perurena o González Linares. L’equip Cas viu els seus anys d’esplendor amb una potent esquadra en la qual destaca l’asturià José Manuel Fuente, segon en la general de 1973. A l’any següent es registra el primer triomf d’un italià amb Marcello Bergamo. Després de les victòries de Aja i López Carril, el suec Bernt Johansson inscriu el seu nom com a guanyador de l’edició de 1977, l’última que s’organitza amb el nom de tornada a Llevant. Els canvis polítics que viu el país propicien un canvi en la denominació i després de no celebrar-se l’edició en 1978 s’organitza la prova amb el nom de tornada a les tres Províncies. En aqueixa edició irromp un altre dels grans ciclistes valencians: Vicente Belda, vencedor en la general i gran protagonista al costat del belga Noel Dejonckhere que venç en cinc etapes. El xicotet corredor de Cocentaina ofereix una exhibició en la pròleg celebrada al seu poble. Una altra nacionalitat que entra en el palmarés de guanyadors és l’alemanya amb les victòries de Thaler que inaugura els anys huitanta i de Raymond Dietzen. Entremig, el malmés Alberto Fernández i Pedro Muñoz, s’emporten el triomf en la general.

Al cap d’un any d’absència, s’inicia en 1986 una etapa d’esplendor, la prova s’assentisca i els millors ciclistes del món s’apunten a la cita que compta amb un important suport institucional i econòmic. El francés Bruno Cornillet s’emporta la victòria en el 84 i dos anys després li succeeix el seu compatriota el gran Bernard Hinault amb un quadre d’honor imponent en el qual apareixen Sean Kelly, Greg Le Mond, Kneteman o Pedersen a més dels espanyols Blanco Villar i Gastón entre altres. A l’any següent Stephen Roche s’imposa en una edició accidentada per culpa d’una enorme nevada. La Volta a la Comunitat Valenciana va ser el preludi la seua gloriosa temporada en la qual va acabar emportant-se el Gir, el Tour després de lliurar una batalla feroç amb Perico Delgado, i el Mundial. Després de la victòria del suís Maechler, Peio Ruiz-Cabestany es converteix en 1989 en el primer espanyol que inscriu el seu nom com a guanyador en la ronda valenciana amb la seua nova denominació i, de nou, la carrera va lluitar contra els elements perquè aquells dies va haver-hi enormes vendavals que van provocar grans danys i van causar alguna víctima mortal. Un país d’enorme tradició ciclista com Holanda va tindre a Tom Cordes com primer guanyador de la prova mentre que Melcior Mauri es va apuntar les dues edicions següents abans del triomf de Julián Gorospe en 1994. En aquells dies Espanya vivia entregada a les gestes de Miguel Induráin que va ser tercer i segon en les edicions del 93 i 94. Altres grans noms com els de Breukink, Zülle, Bontempi , Ekimov o Romminger apareixen entre els deu primers de la general en aquella primera meitat dels noranta que es tanca amb el triomf del suís Alex Zülle en el 95 en una edició en la qual cap espanyol es va apuntar un triomf d’etapa, alguna cosa que ja havia succeït en el 92 i que tornaria a repetir-se en el 97 i 98. L’hegemonia estrangera seguiria amb els francesos Laurent Jalabert, Pascal Chanteur i l’uzbek *Vionoukorov, només trencada per Juan Carlos Domínguez en el 97 i per Abraham Olano.

El nou segle va arrancar amb domini helvètic després de repetir Alex Zülle prenent el relleu en el palmarés de Fabian Jeker al qual succeirien els italians Darío Frigo i Alessandro Petacchi. De fet, en l’edició de 2002 no es va registrar ni una sola victòria espanyola d’etapa. Alejandro Valverde va trencar aqueixa ratxa en 2004 per a repetir tres anys després quan la prova va tornar a ser dominada pels de casa i per primera vegada el canal autonòmic de televisió Canal 9 va oferir en directe la prova als seus espectadors al llarg de les cinc etapes amb eixida i arribada a Alzira en la primera etapa i que va concloure amb la tradicional etapa urbana a València.

Els problemes econòmics van afectar l’organització que encara va poder organitzar entre el 26 de febrer i l’1 de març de 2008 l’última edició fins al present amb victòria en la primera etapa per a Iván Gutiérrez disputada a Sagunt i per a l’italià Danilo Napolità en la final celebrada a València. El primer classificat de la general i vencedor de la Volta a la Comunitat Valenciana va ser Rubén Plaza, ciclista natural de la població alacantina d’Ibi. Després de huit anys d’absència, aquesta emblemàtica prova torna a celebrar-se amb el propòsit de consolidar-se i de recuperar la brillantor i la rellevància d’èpoques anteriors.